L'alfabet hebreu (en hebreu: אָלֶף־בֵּית עִבְרִי‎, alefbet ivri), també conegut en context acadèmic com a escriptura quadrada o arameu quadrat i de forma popular com l'alef-bet, és l'alfabet utilitzat per a l'escriptura idiomes jueus, sobretot yidis, ladí, judeoàrab i judeopersa. És un alfabet de tipus consonàntic i es va originar com una adaptació de l'alfabet arameu imperial, un alfabet que va florir durant l'Imperi aquemènida derivat de l'alfabet fenici.

L'alfabet hebreu té 22 lletres, com altres alfabets semítics. És unicameral, és a dir, sense diferenciació entre majúscules i minúscules. Cinc de les lletres tenen formes diferents quan es fan servir al final d'una paraula (sofit). S'escriu de dreta a esquerra. Originalment, l'alfabet era purament consonàntic, però igual que altres alfabets consonàntics, com l'àrab, durant segles els escribes van idear mitjans per indicar els sons de les vocals sigui mitjançant punts vocàlics separats (niqqud) o reutilitzant les consonants  י ו ה א  per indicar vocals (mater lectionis). Hi ha una tendència a l'hebreu modern a l'ús de matres lectionis per indicar vocals que tradicionalment no s'escrivien, una pràctica coneguda com a "ortografia completa".

L'alfabet yidis, que és una versió estesa de l'alfabet hebreu usada per escriure l'idioma yidis, és un alfabet plenament vocalitzat, amb totes les vocals representades a l'ortografia, excepte en el cas de les paraules hebrees heretades, que normalment conserven la seva ortografia hebrea de només consonants.