L'alfabet coreà o hangul (romanització revisada del coreà, hangul; McCune-Reischauer, han'gŭl; Yale, han-kul) és l'alfabet nadiu coreà (en contrast amb els hanja, o caràcters xinesos).1 Cada bloc sil·làbic hangul consisteix en algun dels 24 fonemes (pernil): 14 consonants i deu vocals. Històricament tenia tres consonants i una vocal més.

Aquests blocs sil·làbics poden ser escrits tant horitzontalment, d'esquerra a dreta, com verticalment, de dalt a baix, amb les columnes disposades de dreta a esquerra.

L'hangul va ser creat el 1443 i promulgat el 1446 pel Rei Sejong el Gran, quart rei de la dinastia Joseon, en observar la frustració que sentien els seus serfs per no poder expressar els seus sentiments mitjançant els ideogrames xinesos utilitzats fins a l'època.

Per això, Sejong va comunicar als seus serfs el pronunciament sobre el destí triat per unanimitat, la d'escriure's el coreà en un alfabet independent de l'hiragana i katakana i de les escriptures brahmàniques del sud-est asiàtic. Cal assenyalar que hi havia tres opcions: escriure's amb els alfabets brahmànics del sud-est asiàtic, escriure's amb hiragana o katakana, o erigir-se en un alfabet sobirà i independent d'una altra escriptura. Aquesta nova escriptura es diria "goryeogeul" o "koryokul" (hanja: 高麗文; romanització revisada del coreà: "goryeogeul") o "goryeomun o "koryomun" (hanja: 高麗文; romanització revisada del coreà : "goryeomun").