L'alfabet llatí es va expandir des d'Itàlia, amb la llengua llatina, a les terres al voltant del mar Mediterrani amb l'expansió de l'imperi romà. La part est de l'imperi romà, incloent Grècia, Àsia Menor, Llevant i Egipte, va continuar usant la llengua grega com a lingua franca, però el llatí era àmpliament parlat a la part oest de l'imperi i, del llatí, es van desenvolupar les llengües romàniques occidentals incloent l'espanyol, francès, català, gallec, portuguès i italià, que van continuar usant i adaptant l'alfabet llatí. Amb l'expansió del cristianisme, l'alfabet llatí es va estendre als pobles del nord d'Europa que parlaven llengües germàniques, desplaçant els seus alfabets rúnics anteriors, com també a les llengües bàltiques, com el lituà i el letó, i moltes llengües no indoeuropees com les fino-ugrias, més notablement l'hongarès, el finès i l'estonià.

Durant l'Edat Mitjana, l'alfabet llatí es va començar a fer servir entre els parlants de les llengües eslaves occidentals, inclosos els ancestres dels polonesos, txecs, croats, eslovens i eslovacs moderns, a mesura que adoptaven el catolicisme; els parlants de les llengües eslaves orientals, generalment, van adoptar el cristianisme ortodox i l'alfabet ciríl·lic.