L'alfabet àrab pot remuntar-se a l'alfabet nabateu usat per escriure el dialecte dels nabateus de les llengües aramees.

El poble fenici va utilitzar, fa més de tres mil anys a la regió de Canaan, l'alfabet fenici, que ràpidament es va estendre. Amb el temps una part va evolucionar a l'alfabet grec, que al seu torn es va transformar en l'alfabet llatí, usat per la majoria dels idiomes europeus. Una altra branca va donar lloc a l'alfabet arameu, del qual sorgiria l'alfabet àrab.

L'escriptura àrab actual data del segle iv i rep el nom de nasji per diferenciar-la de la primitiva escriptura més arrodonida anomenada cúfica, de Kufa. És una escriptura lligada i cursiva, més que no pas una successió de caràcters individuals. A més d'altres conseqüències, això implica que la forma de la lletra està influïda per la posició que ocupa a la paraula. S'escriu de dreta a esquerra; no té majúscules i no es permet la divisió de la paraula al final de línia; en canvi, és possible allargar els traços d'unió entre lletres tant com es vulgui, per tal que el text quedi alineat. Les consonants dobles s'indiquen amb un tashdid (un símbol semblant a la 'w') sobre la lletra en qüestió.